Reflexions en veu alta: Publicar o no publicar al bloc cada dia?

-



Els primers anys de vida d'aquest espai literari i de literatura, necessitava escriure i compartir amb vosaltres les diferents seccions, iniciatives i idees que han anat sorgint. Enguany però ha estat potser un any en què no he pogut publicar cada dia, o gaire sovint. Això em genera una reflexió en veu alta: publicar o no publicar al bloc cada dia? A l'hora d'escriure sempre em ve el cap un consell que he escoltat de gent sàbia: "per a escriure s'han de tenir coses per dir". I he après amb els anys què significa l'esmentat consell. I és que quan vas creixent, aprens que per a escriure cal viure, llegir, passejar, i deixar que les muses obrin la porta a la imaginació de cada petit/a creador/a. Així que potser la novetat d'enguany és que penso molt més què puc aportar-vos als lectors/lectores quan trio què vull escriure i per tant què vull comunicar i compartir amb vosaltres.

Comentaris

  1. Helena Bonals1 de juny del 2014, a les 10:17

    Jo, com deia Poe, no m'ho proposo, és que no puc deixar de publicar, per poc temps que tingui. A vegades sóc molt mediocre, però m'és difícil de discernir-ho jo sola, encara que m'agradaria de fer com tu dius, i només publicar el dia que creus que val la pena.

    ResponElimina
  2. Carme Rosanas1 de juny del 2014, a les 11:19

    Jo també em deixo portar pel què surt... Ara surt menys i publico una mica menys.

    ResponElimina
  3. Elfreelang1 de juny del 2014, a les 13:17

    molt encertat Roser els blogs són per escriure i publicar el que ens vingui de gust quan ens vingui de gust

    ResponElimina
  4. Roser Caño Valls1 de juny del 2014, a les 16:12

    Moltes gràcies,Helena,Carme, Elfreelang, per les vostres aportacions!

    ResponElimina
  5. Relatus1 de juny del 2014, a les 16:52

    No sempre tenim coses a dir i a vegades en tenim moltes, però no les diem. No sé, la qüestió és gaudir amb el blog.

    ResponElimina
  6. sa lluna1 de juny del 2014, a les 17:55

    De vegades tens molt a dir i d'altres res.
    Es tracta de compartir tot el que vulguis compartir i gaudir-ho.

    Aferradetes!

    ResponElimina
  7. Roser Caño Valls1 de juny del 2014, a les 18:14

    Moltes gràcies, Loreto i Sa Lluna!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació