Ves al contingut principal

La faula de la bella dama del tramvia







Cada dia, la bella dama, una dona jove i d’aspecte elegant pujava al tramvia per anar a treballar. Sempre aixecava fressa quan ella arribava, ja que tots els homes, joves i no tan joves, li cedien el seient. Tots li dedicaven mirades plenes d’ardor. Ella aparentment se sentia feliç, però quan baixava del tramvia, se li dibuixava un rostre de tristesa. I quan se sentia així, anava sempre a parar a un immens jardí, on hi havia un vell roure. Llavors s’asseia al gronxador i es gronxava. La bella dama va tancar els ulls i de sobte es va trobar en aquell mateix jardí de fa vint anys. Una nena impúber encara jugava i reia sense parar amb uns altres nens i nenes de la seva edat, que sempre la cridaven pel seu nom, una vegada i una altra vegada. Es tornaven per gronxar-se, i sempre buscaven pedretes i fulles estranyes que guardaven com si fossin secrets. La bella dama va marxar del jardí, i va tornar a casa seva. Abans de pujar al tramvia, sempre somiava que algun dia algú li preguntaria el seu nom. Però la realitat és que quan hi era, només rebia somriures i esguards passionals. Res més.

Una nit curta d’estiu, es va desvetllar sense saber ben bé perquè. I llavors, quan des del mirall del bany ho va veure, va fer un crit d’esglai. El seu reflex havia desaparegut. És a dir, no tenia cos, només ulls. Uns ulls que esguardaven el seu voltant, i que s’interrogaven què passava allà. Ella va tornar al seu llit. I llavors es va trobar una dea que li digué: "Mercè, has perdut el cos, i ara només veus al mirall la teva ànima. Cada nit, el teu cos desapareixerà, i de dia tornarà a aparèixer. Així serà fins que un dia algú et cridi pel teu nom". I la dea desaparegué enmig de la boira.

Durant un temps, la bella dama pujava al tramvia i com sempre, els homes li cedien el lloc. I també li adreçaven esguards plens d’ardor. Ella veia com el seu cos es fonia amb la nit.
Un matí assolellat, ella va decidir caminar en comptes d’agafar el tramvia, i aleshores va sentir com una veu masculina cridava: "Mercè, Mercè". Ella es va girar i es va retrobar amb en Pere, un d’aquells marrecs que l’havia gronxat al jardí quan ella encara tenia deu anys. Des d’aquell dia, la Mercè ja no va ser mai més la bella dama del tramvia.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
Avui t'he visitat per primer cop i espero fer-ho més sovint, per això t'he posat un enllaç al meu bloc literari Tens un racó dalt del món, a http://jmtibau.blogspot.com Et convido a visitar-me, a participar dels meus jocs literaris i també a posar un enllaç.
salutacions