Continuaré bategant sense mirar enrere

 

Cremo tots els instants de dolor de l'ahir.  Fugacitats que esdevenen cendres, que no tornaran mai més.  Esborro les fotografies mentals d'una paraula, d'una mirada que em van obrir ferides. No vull ser Orfeu, que no pot deixar de mirar enrere.  No. Jo vull mirar el meu voltant, i sentir, a la meva pell, la brisa del present. Tantes vegades cauré, tantes vegades m'aixecaré sense recança. Amors que no han sigut més que somnis, i d'altres que m'han fet bategar, i encara que ara siguin un "the end", allò que va cremar dins meu, esdevindrà un dolç record dolços inesborrable. La vida és com un viatge en barca, hi ha dies que hem de trampejar una tempesta per arribar a terra, i d'altres,  hi arribem sense ni tan sols somniar-ho.  El vent marí se'n duu un a un, tots els meus plors i núvols grisos.  I només que senti un raig de sol, continuaré bategant sense mirar enrere.

Centenari Joan-Salvat-Papasseit: Ovidi Montllor recita "Dona'm la mà"

 

Centenari Joan Salvat-Papasseit: L'evolució lírica d'un poeta autodidacta

Joan Salvat-Papapasseit va néixer el 1894. Quan van arribar les Avantguardes a Catalunya de la mà Guillaume Apollinaire, el poeta autodidacta barceloní es va deixar influir sense recança. Això és, si ens fixem en l'obra, Poemes en ondes hertzianes, ja el títol ens indica un trencament amb la lírica del vers i l'estrofa clàssics. Salvat-Papasseit va fer tempteigs amb el cal·ligrama, on es combinaven diferents tipologies de lletres, i on les idees semblaven aparentment inconnexes, però que finalment, sí que adquireixen un sentit si les llegim amb el prisma de les Avantguardes. Tot i així, Salvat-Papasseit no fou tan sols un poeta del futurisme, sinó que la seva lírica, essent ell mateix el seu propi mestre, va evolucionar cap a formes més clàssiques mètricament parlant, cosa que va confluir amb la cançó i la poesia populars.  Una de les joies de la literatura, si em pertmeu l'atreviment és El poema de la rosa als llavis. És aquí on Salvat-Papasseit pren elements de la poesia trobadoresca, des de la idea de l'enamorament que comença amb la mirada i que conclou en assolir "la mercè", és a dir, en la culiminació amorosa del jo poètic amb la noia, objecte del seu amor. Dins d'aquestes pàgines, la mètrica rigurosa que van divulgar els noucentistes, mostra versos i estrofes ben travats, amb un ritme i una rima ben acurades. Així, a través d'aquestes formes clàssiques heretades de poetes com Josep Carner o Guerau de Liost, Salvat-Papasseit va configurar una història del jo poètic que s'enamora d'una noia i a qui va seduint mitjançant cadascun dels poemes, poemes carregats d'erotisme i sensualitat, fins arribar al moment àlgid, en la relació d'amor, sense que això signifiqui el final, sinó que esdevé una història cíclica, que torna a començar quan el jo poètic es tornar a enamorar d'una altra noia. En aquest poemari, és on s'observa l'evolució lírica d'un poeta autodidacta que no va anar escola, però la seva escola van ser les Avantguardes, la tradició literària catalana, la poesia trobadoresca i el Noucentisme, sense bandejar la poesia popular.  Tot i que celebrem el centenari de la seva mort, la seva lírica no mor perquè és universal.

A propòsit dels móns d'Alícia, segona part

L'últim dissabte assolellat del mes de novembre, dia per tornar a visitar amb més calma l'exposició, "Els móns d'Alícia" al Caixafòrum. Només entrar, trobem un joc de portes, i al fons una cadira i una taula envoltada de miralls. Aleshores és quan l'Arlequí es pregunta com es va inspirar l'autor Charles Lutwidge Dodgson, amb pseudònim Lewis Carroll per inventar-se el personatge, i el seu viatge a un món tan aparentment absurd però alhora màgic i fantàstic. I és que el cinema també ha contribuït a universalitzar Alícia, qui ha traspassat fronteres, i èpoques. Una obra publicada l'any 1865, avui en dia és viral. Només cla veure que l'exposició és plena de gent de totes les edats, i generacions deixant-se captivar per aquest indret ple de meravelles inexplicables però que ens enamoren, metafóricament parlant. Una taula que evoca el berenar del barreter boig, amb el conill blanc i tots els altres convidats, també estrambòtics, que sorprenen Alícia, qui s'adona que tot allò no té a veure amb la realitat. Un laberint de cartes, diferents objectes que es van popularitzar en el període de la publicació de l'obra, com els primers telèfons, o les càmeres de fer fotos. Un viatge no només al món fantàstic de la protagonista, sinó també al món on va viure Lewis Carroll. Tot plegat ens convida a somniar, somiem doncs.

Recomanació cultural: A propòsit de l'exposició, "Els móns d'Alícia"

L'any 1895, Lewis Carroll va publicar Alícia al país de les meravelles, i obtingué un èxit tan notable, que es va animar a escriure i publicar la segona part, A través del mirall. Avui al Caixafòrum es pot visitar l'exposició titulada "Els móns d'Alícia". Tot i que avui, l'Arlequí ha fet una visita d'esquitllentes, ha pogut endinsar-se en escenaris que recreen parts de l'obra, i per tant, del país de les meravelles. Un laberint de miralls, i cartes gegants, així com mobles de diferents mides.  I entremig, textos expositius que exliquen com l'autor va crear l'obra, i com quan va passar al cinema, sobretot, de la mà de Walt Disney, la història de la noieta d'època victoriana anglesa es va populartizar de tal manera, que avui ja podem dir que és un clàssic, que qui més qui menys, tothom coneix. El cert és que quan entres en aquest "món" comences a endinsar-te en la història com si tu fossis l'Alícia, qui està somniant, i dins d'aquell país on tot és estrany, màgic i irreal. Però precisament tots aquests elements són els que han fet d'aquesta obra, universal que ha traspassat fronteres, i períodes. Ben segur que cada lector/lectora es construeix la seva pròpia interpretació del significat dels diferents personatges curiosos: el conill blanc amb rellotge que té pressa, el senyor dels barrets aparentment boig, el gat de Chesire, la reina de cors, que potser podria ser una reina real?  Qui sap... Tot i així, sigui com sigui aquesta joia de la literatura occidental no deixa indiferent a ningú. Una peça que ens permet obrir i endinsar-nos en somnis, un món que Freud va explorar juntament amb els intel·lectuals de les Avantguardes europees. I és que qualsevol persona té somnis, mentre dorm o inclús quan s'està despert/a/e. Potser, voldríem ser per un moment, l'Alícia que deixa el món real, per entrar en un indret absurd i ple de personatges estrambòtics però que en conjunt prenen un sentit. I certament, aquesta exposició del Caixafòrum, permet a qualsevol espectador/a/e sigui com sigui, vingui com vingui somniar a través del mirall i en un país de meravelles. Tots i totes som Alícia.

Reflexions en veu alta: Què és la identitat individual?

 Què és la identitat individual?  

Quan et mires al mirall i veus una imatge reflectida de tu mateix, és allò amb el què una persona s’hi sent reflectit. Aquesta identitat es construeix dins d’un entorn familiar i social que evoluciona del llarg del temps a través dels contextos socials viscuts. Un exemple d’identitat individual seria el personatge  protagonista de la novel·la La Plaça del Diamant : Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia la seva identitat evoluciona en tres formes d’identitat individual. La identitat individual està relacionada amb la identitat col·lectiva, per exemple la protagonista de La Plaça del Diamant forma part d’una col·lectivitat que va viure tres períodes històrics: la República, la Guerra Civil i la Postguerra i  el franquisme. Per tant, la metamorfosi de la identitat individual de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia no es pot deslligar d’aquestes tres etapes de la història de Barcelona.  

Què és la identitat col·lectiva?

És quan en el mirall, no només hi veus reflectida la teva imatge, sinó que també hi veus més rostres.  És a dir, la identitat col.lectiva són les persones que formen part de la societat amb la qual s’hi identifiquen. Podem posar com a exemple, els tres períodes històrics que va viure  la Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia a la novel·la de Mercè Rodoreda, i com hi ha tota una identitat col·lectiva que és la ciutat de Barcelona al llarg d’aquests tres períodes. 

Un altre exemple de com la identitat col·lectiva està relacionada amb la individual es troba en La metamorfosi de Franz Kafka, ja que per una banda, Gregor Samsa transforma la seva identitat en un insecte, i Praga, és la identitat col·lectiva del feixisme  el fa sentir com un escarbat.   Adorno afirma que “les masses enganyades sucumbeixen al mite de l’èxit i s’aferren a la ideologia mitjançant el qual se’ls esclavitza”  Ilustración como engaño de masas. T. Adorno. 

Segons aquest mateix autor, el poder universal ha fabricat la pseudoindividualitat, afirmant que els noms queden reduïts a sigles publicitàries, i la conseqüència és la pèrdua de la multiplicitat dels significats del llenguatge perquè el llenguatge ha estat utilitzat com un instrument totalitari. Ara al segle XXI, el món és global i la identitat s’ha tornat universal, però no tothom es pot identificar amb aquesta universalitat perquè hi ha persones que pateixen exil·li, marginació com la que estan patint els actuals refugiats.

Treball fet per l'Arlequí al Màster d'art i humanitats de la UOC (2017)

Obrir la finestra de bat a bat

 

Obro la finestra de bat a bat, i començo a llençar tots els instants grisos.  Aleshores apareix la deessa del vent, i amb les seves mans els pren, i veig com es van allunyant a poc a poc, fins que esdevenen no res. I  unes llàgrimes regalimen pel meu rostre somrient, i sento que m'he tret aquella llosa de dins meu que no em permetia veure els raigs del sol. Sé que n'hi haurà algun que voldrà a temptar-me perquè torni a la tristor, però aquest cop tancaré la finestra sense mirar enrere.