25 ANYS SENSE FOIX: La mirada de Josep Vicenç Foix

Logo ideat per Blocs de Lletres


Avui es compleixen 25 anys de la mort de Josep Vicenç Foix. Durant l'estudi de la meva carrera de filòloga, vaig tenir nombroses ocasions de llegir la poesia de J.V.Foix, així que vaig estudiar com va començar a temptejar en els seus versos de la mà de les influències dels Noucentisme i de les avantguardes. Amb el pas del temps, ell es va crear una veu literària pròpia. I és que des que vaig descobrir els seus versos, tot i que en una primera lectura es fa difícil copsar tota la seva essència poètica, sempre m'he deixat seduir per les seves paraules. Quan un poeta et captiva de ple en la seva obra poètica, encara que no entenguis ni un borrall del què escriu, ja has entrat en el seu món. I és que Josep Vicenç Foix tenia una manera tan genuïna com singular d'harmonitzar les paraules en un poema, i de fer-nos entrar en la seva música, sense cap escapatòria. Així doncs, descobrir la seva mirada en la lectura dels seus poemes ha sigut el meu despertar, veure-ho tot amb uns altres ulls, els ulls de J.V.Foix.
I com a colofó del meu homenatge als 25 anys sense J.V.Foix us deixo amb el poema "És quan dormo que hi veig clar", interpretat pel grandíssim Joan Manuel Serrat:

En el dia del meu aniversari: What a wonderful world

Avui compleixo 37 primaveres, hiverns, estius i tardors. Amb aqueest motiu us regalo aquesta cançó What a wonderful world intepretada pel grandíssim Louis Amstrong. Aquest món és el nostre i és on vivim, i podem somniar i lluitar per construir un món millor si ens ho proposem:

Una mica de música: More than you Know

Crítica de la crítica: Anatomía de la influencia, La literatura como modo de vida

Imatge presa de la xarxa

Fa uns dies a la Biblioteca Central de la meva ciutat, vaig descobrir un llibre que em va captivar des del títol: Anatomía de la influencia, la literatura como modo de vida de Harold Bloom. Aquest llibre és una anàlisi crítica de la literatura occidental que defensa que els escriptors/res no poden obviar les influències dels cànons, és a dir dels autors considerats canònics pels crítics que defensen aquest tipus de nomenclatures literàries. Al principi va començar essent una lectura interessant, ja que l'autor, Harold, fa una introducció de la importància de la literatura com a manera de vida, però sempre tenint en compte que ningú es pot desentendre de les influències que rebem de les lectures dels escriptors/res que hem llegit. Una de les citacions diu: "La crítica literaria es literaria, personal y apasionada. Para mí la literatura no es sólo la mejor parte de la vida; es en sí misma la forma de la vida, y esta no tiene ninguna otra forma. Fins aquí la lectura és interessantíssima, la cosa s'espatlla quan comença a aparèixer l'obssessió del crític en defensar que tot ve i acaba en William Shakespeare, com si fora d'aquest autor ja no hi hagués res més o gairebé ningú més amb una obra que es pugui llegir, analitzar i criticar dins la crítica literària. Al final, he acabat convencent-me que no puc continuar aquest llibre perquè considero que quan un autor s'encalla en una reiteració pàgina rere pàgina sense progressar en la temàtica, aquesta lectura es converteix en quelcom que no m'aporta res de nou. Així doncs, en principi el llibre és, en certa manera, té un títol i una introducció interessants, però el plantejament esdevé insípid perquè la reiteració i/o obssessió en un mateix tema converteix la lectura en innecessària i poc atractiva.

Les meves muses reposen

Imatge presa de la xarxa

Els qui intentem dedicar-nos a l'ofici d''escriure, a més o menys talent, tenim èpoques prolífiques on escrivim textos i més textos, i períodes en què ens asseiem davant del processador de textos i aquest es queda en blanc, que ve a ser una metàfora de tal i com estem els aprenents d'escriptors/res. Així doncs ara les meves muses reposen, i és bo perquè sempre m'agrada cercar nous camins, sempre i quan no abandoni l''estil, la veu que he anat creant al llarg dels escrits que us he llegat, si és que es pot dir així amb aquesta franquesa. Per tant, deixaré que aquest sigui un espai de vacances de la creativitat fins que vingui una alenada d'aire fresc i les desvetlli perquè jo torni a escriure nous projectes literaris.

230è joc literari (talla i enganxa): Somni, vent, illa, arbres, fortuna, llum del mar

Imatge presa de la xarxa

Aquesta és la meva participació al 230è joc literari (talla i enganxa) proposat pel Jesús M. Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món.

Així com cell qui en lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que el temps passat me té
l’imaginar, que altre bé no hi habita.

(Ausiàs March)

El cel prepara secrets
murmuris de mandarina.
I les riberes del vent
esgarrien taronjades.

(Bartomeu Rosselló-Pòrcel)

Illa sola amb el vent!
Vent més profund que l'aigua:
semblen dormir-hi móns
errabunds que ens reclamen.

(Carles Riba)

Segur que avui hi havia núvols,
i no he mirat enlaire. Tot el dia
que veig cares i pedres i les soques dels arbres,
i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

(Gabriel Ferrater)

—Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna.

(Joan Brossa)

Quan la llum pujada des del fons del mar a llevant comença just a tremolar, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra. (Salvador Espriu)

Nou bloc: Diari de l'Arlequí

Imatge presa de la xarxa

Fa poc vaig decidir crear un nou bloc Diari de l'Arlequí. Sí, ja em direu que tinc la falera blogaire o blocaire i que no té cura. El fet és que feia temps em ballava pel cap la idea d'escriure per a reflexionar sobre temes de l'actualitat, i per tant em calia un espai nou. Així doncs us dono la benvinguda a tots i totes els qui vulgueu treure el cap pel Diari de l'Arlequí.