T'aferres a no tancar la finestra de l'ahir. Has esborrat les fotografies, però no dins de la teva memòria. Saps que has deixat escapar aquella vida que ja no et pertany. La noia del reflex et mira, i a través dels ulls et diu: tanca-la, tanca-la, saps que ho has de fer. Tens por de cloure aquells dies d'embriaguesa, i duus una bena que t'has de treure ja, perquè tot allò ja es va esquinçar en mil bocins i la brisa s'ho va endur Nord enllà. T'hi acostes, i amb la mà tremolant, gires el mànec i amb una mena de gest simbòlic, fas el gest d'adéu amb la mà; mentre escoltes "Photografh", finalment la tanques per sempre.
Ara camines descalça ignorant l'atzar, i una part de tu sap que no el podrà esquivar perquè cada dia et posa a prova. I aleshores una veueta interna et diu que s'obren d'altres finestres que potser encara no veus, ara només cal que ho deixis enrere, i que tu ets una Eurídice lliure d'Orfeu. I observes una munió d'ocells que volen cap al sud, i saps que tu ets un d'ells que vola enllà, sense saber el rumb.
2 comentaris:
Ai, què difícil és per a mi esborrar les fotos de l'ahir!
Un text preciós.
Aferradetes, Roser.
Hola Sa Lluna! Però cal fer-ho. Moltes gràcies, bonica 😘😊♥️
Publica un comentari a l'entrada