La faula del vell pescador

Viu sol. Des de fa temps immemorables viu sol en una cabana plena d’esquerdes i la companyia d’algunes aranyes. Cada dia, sigui hivern, o primavera, s’asseu en una cadira corsecada a la vora del mar, i suaument crida: "Lorelei, Lorelei".

Un adolescent i jove aprenent de pescador va pujar un dia a una barca, amb uns quants mariners veterans a pescar. Cada dia, sortien a l’hora en què els veterans sabien on posar l’ham per omplir la xarxa de peix per després vendre’l al mercat. Una tarda, en què es veia un sol vermellós a ponent, el noi va deixar escapar un grup de peixos, perquè va ser ell qui va mossegar l’ham. Fou quan la veié damunt d’una roca, asseguda mirant la posta de sol, amb la cua escamada penjant per la pedra dura, i essent suaument abraçada per l’escuma marina. Des d’aquell dia, aquell jove pescador no podia pensar en res més. Els pescadors vells van començar a notar el seu enamoradís estat, i de seguida van endevinar qui era l’ésser o objecte desitjat dels seus somnis: Lorelei. El pescador més vell de tots li digué: "És bonica, però ella és un peix i tu un home. Oblida-la, perquè aquest peix no es deixa atrapar per cap xarxa". El jove pescador va escoltar aquell consell, però ell només sentia el cant estrident de Lorelei.

Un vespre es va adormir damunt la sorra humida, i va somiar que la tenia davant seu. Quan ell anava a abraçar-la, ella s’allunyava més i més. I ell corria, però era inútil. L’endemà es va construir una cabana a la vora del mar, i va decidir que esperaria el moment en què ella vingués. I s’assegué a la cadira esperant, esperant...