Passejant per un camí solitari vaig notar que algú em seguia. Era ell. Primer penetrava dins les meves negres nines. Després va gosar caminar pels meus braços blancs. I així que queia la tarda una llum vermellosa m’abraçava, deixant-me sense esma, però despertant-me tots i cadascun dels meus pregons sentits. Les seves mans d’or palparen la meva pell. I enmig del silenci, s’escapà un crit que només l’eco repetí i que es perdé per les muntanyes, pels arbres, per les flors, per les aigües dolces i pel mar. I de lluny, sentia gemegar el mar damunt les callades i esquerpes roques.
2 comentaris:
Està bastant bé la poesia. Té una bona tensió dramàtica, és bastant entretinguda i sap expressar-se molt bé. T'hauré de llegir més sovint. Felicitats. Salut!
Hola, Roser!
Per fi m'he pogut passar amb tranquil·litat pel teu bloc i llegir-te.
No cal dir que ha sigut un plaer.
M'agrada especialment aquesta prosa.
Petons!
Publica un comentari a l'entrada