Ves al contingut principal

Prosa poètica: Vora el mar








Caminant per l’asfalt vaig topar amb un cargol marí blanc. Com havia vingut fins allà? Ningú ho sabrà mai. Vaig aturar-me enmig del carrer, i vaig posar-me a escoltar. De sobte, em vaig fer menuda, el cargol marí era immens i jo vaig entrar-hi i quan vaig sortir-ne els meus peus descalços ja trepitjaven la sorra calenta. Aquella pàl·lida escuma salada pujava per les cames fins a arribar a acariciar tots els poros de la pell.

A poc a poc, anava entrant en el mar, i amb les seves immenses mans m’anava empresonant en una dolça captivitat. Després vaig arribar fins a una roca, i m’hi vaig asseure, deixant un altre cop que el mar es passegés per la meva nuesa blanca. I el sol i el vent, gelosos del mar, es van interposar en el nostre idil·li, l’un separant-nos amb els seus braços d’or, i l’altre allunyant les ones del meu costat.

I jo tornava a caminar per damunt de l’asfalt com si caminés per damunt del mar.

Comentaris