La faula de'n Narcís

Acabava de complir trenta anys. Des que va néixer duia sempre un enorme mirall al davant, penjat al coll. Cada matí, quan es vestia per anar a treballar, observava primmiradament el seu aspecte perquè fos perfecte. Sovint topava amb vianants pel carrer. Tothom se’l mirava estranyat, però ell només tenia ulls per aquell rostre.

Una nit de lluna plena, en Narcís se’n va anar a dormir amb un somriure als llavis, com sempre. Quan tancà els ulls, se li aparegué per primera vegada una dona vestida, que es deia Venus. Venus li digué: Un dia, quan menys t’ho esperis, el teu mirall es trencarà en bocins.

Aquella nit però, Narcís es va llevar sense perdre el somriure, pensant-se que allò era simplement un somni absurd. Però estava ben equivocat. Durant dues nits més, Venus se li aparegué. I en la darrera visita, va llençar una fletxa al mirall. I en pocs segons, Narcís veié com el seu altre jo s’esmicolava en milions de bocins.

L’endemà va llevar-se de malhumor. Quan va anar al lavabo per arreglar-se, no hi va trobar cap mirall. I tot seguit, començà a murmurar : Per què? Per què? Alçava les mans per tapar-se la cara, com per despertar-se del malson, però aquell malson era allí.
Aquell matí va anar a treballar ensopit. Però quan sortí al carrer, començar a veure els carrers i la gent. Ell encara no ho sabia, però en aquell moment, s’estava despertant d’un llarg hivernatge.