Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i vaig fer un crit d'esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia on era. Des que l'havia vist i m'havia dedicat aquell esguard em vaig quedar dins d'un captiveri difícil d'escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em tornava la salutació. Al cap d'uns dies ja érem l'un davant de l'altre, a la cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m'imaginava que era dins una pel·lícula d'aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me'n jo m'anava convertint en Ícar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I l'atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir. Jo no sabia on amagar-me. Va passar el temps, i semblava que tot tornava a ser igual, ell continuava somrient-me, escrivint-me poesies, i convidant-me a cafès. Jo innocentment creia que aquella confessió només era ja un fet passat. Jo ja era a punt d'emprendre el vol amb les meves ales de cera, fins que un dia vaig trencar el mirall amb un martell.
1 comentari:
De vegades passa això, que ens fem falses esperances i la realitat ens fa tocar de peus a terra. Però molt pitjor és no tenir-ne, d'esperances.
Publica un comentari a l'entrada