Ves al contingut principal

La pèrdua de la innocència










Em vaig llevar un matí grisós i de núvols negres, i vaig fer un crit d'esglai, quan vaig veure el terra del menjador ple de bocins de mirall escampats per tot arreu. Em vaig ajupir i cuidadosament, vaig intentar reconstruir el mirall. Feia dies que tenia el cap als núvols, no sabia on era. Des que l'havia vist i m'havia dedicat aquell esguard em vaig quedar dins d'un captiveri difícil d'escapar. Cada dia el veia passar davant meu, i em tornava la salutació. Al cap d'uns dies ja érem l'un davant de l'altre, a la cafeteria de la facultat, i allà parlàvem, i jo m'imaginava que era dins una pel·lícula d'aquelles que tenen un final feliç. I sense adonar-me'n jo m'anava convertint en Ícar. Al cap de poc, ell em va començar a escriure versos plens de metàfores i insinuacions. I jo ja tenia una ala de cera a la meva esquena. I l'atzar em va brindar el primer desengany: "tinc parella"- em va dir. Jo no sabia on amagar-me. Va passar el temps, i semblava que tot tornava a ser igual, ell continuava somrient-me, escrivint-me poesies, i convidant-me a cafès. Jo innocentment creia que aquella confessió només era ja un fet passat. Jo ja era a punt d'emprendre el vol amb les meves ales de cera, fins que un dia vaig trencar el mirall amb un martell.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
De vegades passa això, que ens fem falses esperances i la realitat ens fa tocar de peus a terra. Però molt pitjor és no tenir-ne, d'esperances.