El rellotge va perdent grans de sorra. En el fons del mirall, m’he topat amb un rostre infantil desconegut degustant una magdalena. La llum del reflex m’ha portat fins a tu i ara, et veig per primera vegada. L’espill del temps ha tornat a jugar amb el meu fat, obligant-me a recordar que tu ets a l’altra banda, el món que m’és vedat.
1 comentari:
Els grans de sorra del rellotge trencat resten al fons del mirall. Desdibuixant el reflex d’un rostre que tot just s’entreveu recollit en una embosta de temps. El meu nen es fot la magdalena en l’espai d’un sospir (no s’oblida de remullar-la abans en una gran tassa de colacao). I a mi em deixa la reflexió absurda, en el costat salvatge de la vida.
Publica un comentari a l'entrada