Espectacles: L'escenografia a La Plaça del Diamant

Ahir vaig entrar a la Sala Gran del TNC, i després d'esperar que tothom s'assegués a la butaca corresponent, va començar l'obra. Una Sílvia Bel i un Marc Martínez encarnaven la Natàlia i el Quimet, i així començava la representació i adaptació teatral de La Plaça del Diamant, adaptada per Josep M. Benet i Jornet i dirigida per Toni Casares. I és que a més de la magnífica interpretació de tots els actors, vaig quedar meravellada amb l'escenografia. Constantment, hi havia canvis de decorats. Realment, aquesta ha estat una de les vegades que he vist un treball molt ben fet en aquest aspecte. Perquè no ens enganyem l'escenografia és una part fonamental d'una obra teatral.

L'obra es dividia en tres parts i dos entreactes. Hi havia una combinació perfecta gràcies a l'ús del monòleg interior sense ser ben bé monòleg interior de Natàlia, la protagonista, amb diàlegs i totes les situacions de la novel·la de Mercè Rodoreda i en harmonia escenogràfica amb la resta de personatges. L'obra s'inicia doncs amb el ball a la Plaça del Diamant, i s'acaba amb la Sra. Natàlia casada amb l'Antoni, l'adroguer. I tota la novel·la està bellament ambientada des de la casa dels protagonistes, fins al període de la guerra civil i la postguerra. Realment, aquesta és una obra on no hi van faltar els aplaudiments, i no cal oblidar la magnífica interpretació de Mercè Arànega.

Al final, de tot quan els actors surten a saludar al seu darrere vam poder veure en una pantalla, la fotografia de la creadora de la novel·la i d'aquests personatges, i la Plaça del Diamant que des de llavors esdevé símbol de l'evolució interior i exterior dels personatges, especialment, de Natàlia-Colometa-Sra. Natàlia. És realment, una obra per treure's el barret.