Abans sempre m'asseia i ho contemplava tot darrere dels vidres. Lluny dels sorolls, de les passes humanes. Tenia por de travessar aquella finestra. Era una passatgera de tren que es mirava el paisatge des de fora; mai m'hi acostava. Tinc rere l'esquena un bagul ple de records tacats de llàgrimes. Aquests records em mantenien quieta, creient ingènuament que allò era viure. I m'amagava rere aquell mirall perquè ningú pogués trencar la meva fragilitat, quan abans molts l'havien trencada ja, com els bocins d'un espill. Un cop, i un altre m'he tornat a aixecar de terra. I un bon dia, vaig travessar el llindar. Ara ja sóc a l'altra banda de la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada