Apunts de viatge: Florència II, tarda de pluja

-











Aquella tarda de pluja jo estava asseguda dins d'una cafeteria florentina. Vas entrar al cafè de sobte. Duies els cabells, negres, molls. Pel teu blanc i càlid rostre et regalimaven petites gotes de pluja. Et vas asseure just enfront de la meva taula. Em vaig començar a preguntar quin devia ser el teu nom: Paolo, potser Gino, o Marco?.De fons, se sentia el murmuri dels altres, i tu restaves callat, mentre et bevies lentament el cafè. I vaig desitjar ser jo aquella tassa de cafè... I aquells ulls verds que amagaven tants secrets dels quals jo en voldria tenir la clau. Durant uns segons em vaig imaginar que em preguntaves el meu nom. Poc després vas marxar sense deixar cap rastre, però deixant en mi el pòsit del teu cafè.

Comentaris

  1. Jesús M. Tibau25 de març del 2008, a les 7:35

    Ja veig que t'has deixat portar per la passió italiana.
    !

    ResponElimina
  2. Anònim25 de març del 2008, a les 11:45

    Caram, Florencia, quina enveja!!! Jo no he tingut vacances. he pogut llegir força, això sí!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació