Aquella tarda de pluja jo estava asseguda dins d'una cafeteria florentina. Vas entrar al cafè de sobte. Duies els cabells, negres, molls. Pel teu blanc i càlid rostre et regalimaven petites gotes de pluja. Et vas asseure just enfront de la meva taula. Em vaig començar a preguntar quin devia ser el teu nom: Paolo, potser Gino, o Marco?.De fons, se sentia el murmuri dels altres, i tu restaves callat, mentre et bevies lentament el cafè. I vaig desitjar ser jo aquella tassa de cafè... I aquells ulls verds que amagaven tants secrets dels quals jo en voldria tenir la clau. Durant uns segons em vaig imaginar que em preguntaves el meu nom. Poc després vas marxar sense deixar cap rastre, però deixant en mi el pòsit del teu cafè.
2 comentaris:
Ja veig que t'has deixat portar per la passió italiana.
!
Caram, Florencia, quina enveja!!! Jo no he tingut vacances. he pogut llegir força, això sí!!
Publica un comentari a l'entrada