L'Article: Montserrat Roig i Mercè Rodoreda, joc de miralls
















Enguany se celebra el centenari del naixement de l'escriptora barcelonina Mercè Rodoreda. És un referent literari català ineludible. Hi ha veus que han rumorejat que Rodoreda tenia una deixeble Montserrat Roig. El cert és que si algú ha tingut ocasió de llegir les obres de l'una i de l'altra, podrà observar i comprovar que són dues escriptores cadascuna amb el seu estil i veu literaris propis.

D'una banda, Mercè Rodoreda crea uns personatges al voltant d'unes històries sovint crues, i amb l'ajut d'un món simbòlic on elements com les flors, els miralls o l'aigua hi tenen una presència destacable. De l'altra banda, Montserrat Roig és una escriptora de finals dels seixanta, que va viure la postguerra i es va formar a la Universitat de Barcelona en Filologia Romànica, va treballar de professora a universitats estrangeres, i també va treballar de periodista a Televisió espanyola amb entrevistes a personatges destacables de l'època. Ara bé, Montserrat Roig té un conjunt d'obres, de narrativa i d'assaig literaris que sovint queden oblidades. Roig va crear el seu món literari a partir de la publicació del recull de contes Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen l'any 1971, i a aquesta obra li seguiren tres novel·les: Ramona, adéu, El temps de les cireres i L'hora violeta. En aquestes quatre obres l'autora nascuda a l'Eixample, crea uns personatges i unes històries, gràcies a dos llinatges els Miralpeix i els Ventura Claret. Si ens aturem a llegir la primera de les novel·les, Ramona, adéu, veurem com l'autora escriu tres històries paral·les de tres dones de diferents generacions i d'un mateix llinatge, i que totes tres es diuen Ramona. Cadascuna viu en una Barcelona diferent, l'àvia en la ciutat de finals del segle XIX i principis del XX, la mare, en la ciutat de la Guerra Civil i la postguerra, i la filla, els anys setanta i vuitanta. Realment, Montserrat Roig en aquestes quatre obres demostra un domini de les tècniques narratives i un estil literari propi i genuí. Roig agafa els trets essencials del realisme històric i crea la seva pròpia trajectòria literària, tant en les seves novel·les, com en les obres assatgístiques. Ben coneguda i aclamada és per la crítica, l'obra periodística Els catalans als camps nazis, un document periodístic i perquè no literari que avui és un llegat històric d'un període que no hem d'oblidar. I és que en la meva opinió l'obra literària d'aquesta autora estat massa oblidada, ja que alguns li van penjar l'etiqueta de rodorediana o imitadora de la Rodoreda, sense intentar descubrir quin era el seu estil i la seva veu literaris. I és que tant Mercè Rodoreda com Montserrat Roig són dues escriptores que formen part de la tradició literària catalana contemporània, però cadascuna va construir un camí i una obra amb segell literari.

Comentaris

  1. Veig que al final t'has animat a escriure aquest article. Doncs bé, et felicito, crec que ho exposes amb molta claredat. Estic d'acord amb tu: si bé Roig utilitza alguns recursos rodoredians per endinsar-se en la psicologia dels personatges, és veritat que vista des de fora i a l'engròs la seva obra divergeix clarament de la de Rodoreda per ambicions, interessos i resultats. Roig estava més entestada en la construcció d'un fresc històric que tingués a la dona i la seva evolució social en el nostre país. I bé que se'n va sortir, llàstima dels prejudicis.

    ResponElimina
  2. Hola David. Ja fa temps que volia fer un article sobre la Roig, però tu em vas acabar de donar l'empenteta que em faltava. Crec que la Roig va fer molt més que la construcció d'un marc històric sobre la dona. És qüestió de llegir, llegint és com es van veient a poc a poc els detalls que fan especial cada autor/a.

    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  3. Et recomano un llibre de la Clara Simó dedicat a la Roig que es diu Si em necessites xiula, fantàstic.
    El temps de les cireres quina delícia...

    ResponElimina
  4. Imprescindible "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", reflexions sobre el fet d'escriure des de la vessant feminista, el recull d'articles "Un pensment de sal, un pessic de pebre", publicats a l'AVUI així com "L'agulla daurada", al voltant d'una estada de l'escriptora a Sant Petesburg. El llibre de la Simó, és bastant fluixet.

    David Figueres

    ResponElimina
  5. Imprescindible "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", reflexions sobre el fet d'escriure des de la vessant feminista, el recull d'articles "Un pensment de sal, un pessic de pebre", publicats a l'AVUI així com "L'agulla daurada", al voltant d'una estada de l'escriptora a Sant Petesburg. El llibre de la Simó, és bastant fluixet.

    David Figueres

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

El poema del mes: Cambra de Tardor"