Curiositats: L'egocentrisme

Ahir al vespre, en David Madueño m'havia convidat a l'entrega dels premis de l'associació Foment Martinenc, ja que ell era un dels guardonats en l'apartat de poesia. Així que em vaig encaminar cap a la línia cinc del metro, fins al carrer Provença 591. Em vaig asseure darrere de tot, al costat d'una parella. La meva sorpresa fou que durant tot l'acte, que comptava amb recitals, música i el repartiment i lectura dels premis, que aquesta parella del costat, sobretot el noi no paraven de xerrar i xerrar. I aleshores se'm va acudir que potser era un dels guardonats. Un d'aquells que ve a recollir el premi i prou. I efectivament, els meus pronòstics es van complir. No només era un dels guardonats en l'apartat de prosa, sinó que la lectura del propi text fou realment avorrida, i el text en si no tenia cap interès, girava al voltant d'un argument molt reiteratiu i poc interessant. I és que en el món de les arts, sempre hi ha aquells que escriuen pensant que han nascut sent escriptors, i que tothom els ha d'aclamar i riure els acudits. Perquè a més quan els altres premiats llegien els seus textos, des de l'escenari estant se li veia un somriure maliciós i sorneguer. Crec que aquest no és el que defineix un escriptor com a tal. Recordem per exemple la figura de Pere Calders, un home menut, que quan l'entrevistaven semblava que era un ingenu, però en el fons era un home de lletres brillant. I podria citar molts més exemples. Així doncs podríem dir que l'egocentrisme és un pecat d'alguns autors, un pecat que els pot abocar a un laberint sense sortida, perquè al cap i a la fi, són els lectors qui decideixen si una obra té èxit o cau en l'oblit.