El Qüestionari: David Figueres


















  1. Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

Un dia van aterrar a casa un parell de volums de narrativa. Un amb novel·les de Hemingway i un altre amb novel·les de García Márquez, entre elles Cien años de soledad, que em van marcar moltíssim. En aquestes lectures, ja vaig copsar la capacitat del llenguatge per commoure. García Màrquez des de la fabul·lació, Hemingway des de la realitat. Tots dos autors m’han acompanyat sempre. En poesia, un volum de les obres completes de Foix que incloïa, Sol i de dol, Les irreals omegues, Onze nadals i un cap d’any i algun més, em va abocar a escriure sonets com un posseït. No fa gaire en vaig llençar una carpeta plena. Amb els anys, vas descobrint autors, un llibre sempre et porta a un altre, però mai tornes a llegir amb aquella passió i intensitat de l’adolescència, probablement perquè l'abric d'aquelles realitats desvelades, et conforta del devessall d'incerteses pròpies de l'edat.

  1. Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Per a mi, la sorpresa no va ser adonar-me que a mi m’agradava escriure, sinó descobrir que als altres, no els agradava. Jo pensava que tothhom tenia libretes i quaderns plenes de contes, poemes o el que sigui. Que escriure, era un fet usual. Però no, a mesura que anava fent-me gran, vaig adonar-me que l’únic que gargotejava fulls amb certa regularitat, era jo. A mi no m’agrada especialment escriure. Escric sense voler. No és una cosa que t’agradi o et deixi d’agradar. Passa. És una necessitat, no diria que fisiològica, però gairebé.

  1. Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?

Pots estar inspirat un dia i que et surti un article rodó, o un poema, però això passa en comptades ocasions. En l’escriptura, com en qualsevol disciplina artística, el normal és fracassar una vegada i una altra. Molt més del que la gent es pensa. El que passa és que cada triomf, et regracia de totes les vegades que has perdut. Tot triomf, en art, se sustenta damunt una muntanya de fracassos, això ha de quedar clar per qualsevol actor, escriptor, escultor, pintor o director de cinema. I és clar, vol temps, treball. En Narcís Comadira, al pròleg d’Usdefruit, parlava d’una conversa de jove amb Gil de Biedma on aquest li manifestava que escrivia potser dos o tres poemes a l’any! Si ho dius a un poeta adolescent, d’aquests que escriu dos o tres poemes cada nit, quedarà astorat. És natural, la pròpia inseguretat t’aboca a una feina frenètica per por que allò que sents no sigui una vocació veritable sinó una febrada. Amb els anys t’adones que pots estar cinc i sis anys per escriure un poema i no passa res. Que pots tardar un o dos, tres o quatre mesos per escriure un conte de cinc fulls i que no passa res. Però que s’ha de treballar dia a dia. Allò del Festina lente. Fer via a poc a poc, és del tot cert.

  1. Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

Més que d'autors, parlaria de lectures. En poesia Charles Baudelaire, Kavafis, Sylvia Plath, Homer, Ovidi, Catul, Pessoa, Yeats, Eliot, Cavalcanti, Dante, Leopardi. En narrativa, Mann, Capote, Parker, Camus, Stevenson, Flaubert, Goethe, Cortázar, Txèkhov. En teatre amb Shakespeare i Sòfocles, potser ja ho tindríem. Però me'n deixo molts.

5. Digues una cita literària.

Complicar l'amor amb la resta de la vida o fer-ne una festa. Són les dues escoles (Gabriel Ferrater)

David Figueres

novembre de 2008




Comentaris

Biel Barnils ha dit…
Fantàstica la cita del Ferrater, no la coneixia de res.
Anònim ha dit…
Biel,

La cita forma part d'un conjunt de notes esparses, tot el que es conserva, d'un dietari aforístic que Ferrater va escriure entre 1954 i 1957 (Joan Ferraté publicà aquestes notes i altres materials "ferraterians" al volum "Cartes a l'Helena", Empúries, 1995)

David Figueres

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Platea: Moustache

Gràcies