Voldria

-





Voldria imaginar un món sense guerres. Voldria somniar un indret on els diners i el poder no fossin més que les vides humanes. Voldria desitjar que tots els éssers humans s'estimen entre ells per damunt de tot, i que no hi ha enveges, ni odis, ni cobdícies que els empenyin a matar-se els uns als altres. Voldria oblidar les cares de sofriment d'aquells que han sobreviscut a la bàrbarie, i han vist morir aquells que tant estimaven. Voldria escoltar el perdó per part de tots aquells que han provocat aquesta guerra. Voldria que aquesta catàstrofe humana servís de lliçó per no tornar a repetir la història una altra vegada. Les paraules han de tenir més força que les bales o les bombes, i destruir qualsevol acte de violència que vagi en contra dels drets humans. Per això, des d'aquí diem no a les guerres, i diem sí a la pau.

Comentaris

  1. Viu i llegeix18 de gener del 2009, a les 21:24

    M'agrada llegir, m'agrada Pere Calders i Antaviana és la meva paraula màgica de capçalera. No sé com he arribat a aquest blog, però m'hi quedaré de visita una estona llarga

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació