Ves al contingut principal

Petits obstacles quotidians










Cada dia, l'atzar ens brinda noves vivències. Algunes seran d'aquelles que reviurem tancant els ulls, i d'altres d'aquelles que voldríem esborrar del nostre bagul personal. I és que la vida ens posa sovint a prova la nostra condició humana i sobretot la nostra vulnerabilitat. Hi ha qui sembla imperceptible davant les adversitats, i jo sóc com una figureta de vidre, d'aquelles fan bonic, i que en qualsevol moment amb un simple cop atzarós s'esquerden. Però també és cert, que els humans som els únics que tenim dos peus i ens mantenim drets, i que quan caiem sempre ens tornem a aixecar i posar en posició vertical, i llavors continuem caminant, trepitjant amb titubeig davant d'un nou entrebanc vital. Malgrat tot, és cert que a la vida, totes les experiències tenen algun sentit, o l'acaben tenint amb el pas del temps; el temps aquell ésser que és amic, i enemic alhora. Perquè si pensem una mica, hi ha milers d'escriptors, novel·listes, poetes, dramaturgs, que han escrit les seves millors obres després d'un desengany:Werther de Goethe, per exemple, un desengany amorós en aquest cas; i per posar un cas més pròxim, Lo Somni de Bernat Metge que fou escrita a la presó acusat de provocar indirectament la ruïna i la mort sobtada del rei Joan II. El contingut d'aquesta obra seu es situa a la presó, que en aquest cas fou una obra d'una banda amb elements provinents de l'Humanisme, i d'altra banda, una obra per assolir el perdó per part del rei Marti I l'Humà. És a dir, que les tristeses i les desgràcies ens han regalat grans obres literàries universals. Jo no vull dir que jo sigui com Goehte o Metge, cada escriptor/a crea el seu trajecte literari propi. El que vull dir és que dels petits desenganys i obstacles quotidians potser en sortiran textos en forma de contes, proses poètiques o obres de teatre; tot a través del sedàs de la ficció. Així quan obrim la porta de la ficció, tanquem la porta de les ferides.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
les males experiències ens fan més forts, i en podem aprendre molt. Cal buscar la part positiva sempre, mentre sigui possible
Arlequí ha dit…
Hola Jesús. Tens tota la raó. Moltes gràcies.

Salutacions cordials.
Anònim ha dit…
Llegint aquest post em ve al cap el Dant i la Divina Comèdia.Quina terapia poder enviar la gent a l´infern i al cel( i al purgatori també) segons el propi gust!
Draenei ha dit…
Trobo molt encertat aques text. Jo penso de manera semblant, tot i que, la meva musa, sempre em guia cap a la imatge. Penso que de la melancolia sorgeixen torrents borbollejants d'emocions que, si hom és capaç de plasmar de manera encertada, esdevenen veritables obres d'art, ja sigui en llenguatge verbal o visual.
Per cert, m'encanta la frase amb la que tanques el text: "Així, quan obrim la porta de la ficció, tanquem la porta de les ferides." És genial!
Arlequí ha dit…
Hola Jesús. Gràcies per les teves paraules.

Anònim, tens tota la raó la idea d'enviar gent a l'infern o al purgatori és capciosa.

Draenei benvinguda a Antaviana. Celebro que comparteixis les idees del text, i que la frase de cloenda t'hagi agradat.

Una abraçada!