Ves al contingut principal

Oblit de la fugacitat









Constantment miro les agulles del rellotge per arribar sempre a l'hora, i tenir els segons per fer tot el que haig de fer durant el dia. De vegades la meva veu, aquella que té el sentit comú, em fa un crit i em demana que per uns instants, efímers, m'oblidi del tic-tac. I és així que ahir vaig tenir un d'aquests moments en què vaig deixar que el temps fugís deliberadament. Aleshores és quan tots els desastres del món sembla que s'hagin aturat i hi hagi un breu espai temporal per retrobar-me amb el meu reflex, aquell que l'aigua que esdevé una mena de riu Lateu. Mentalment, trenco el rellotge de sorra i quan torno a la realitat el torno a recomposar. Quan s'acaba el parèntesi temporal, aquest esdevé part del meu pòsit vital.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
sempre que puc vaig sense rellotge