Cras!












Sovint tendim a idealitzar el món i les persones. El nostre dimoniet fabulador comença a teixir el somni d'algú que sembla l'escultura de David de MichelAngelo. Cras! l'escultura s'esquinça en mil bocins, bocins que ens mostren les mil cares d'una mateixa persona, cares desconegudes i és llavors quan desapareix el reflex de l'altra banda de l'espill, el reflex que creies ingènuament idèntic i en realitat és antonímic. Ficció i realitat són com el mar i l'horitzó, sembla que es es besin, però no poden tocar-se. I és així com és i ha de ser. I quan sentim un cras! un cop més, tornem allà on som.

Comentaris

Estranger ha dit…
Si, i també pot succeir, a vegades, que l´escultura no sigui precisament la del David.

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Platea: Moustache

Gràcies