La faula de la rosa vermella






Una vegada, una persona em va regalar una rosa, era una rosa vermella I formosa. L’endemà sobtosament vaig sentir una punxada dins meu. No sabia què fer ni on anar, i vaig anar d’urgències a l’hospital. Allà els vaig explicar el meu dolor, i em van examinar, i el metge en funcions, em va dir que estava perfecta. Vaig sortir d’allà escepètica perquè encara sentia aquella punxada. I llavors, vaig trobar una tarjeta: Tirèsies, prestidigitador. Vaig arribar al carrer Sant Pere més alt, número 99. Vaig dubtar una bona estona abans de trucar al timbre. Finalment, el meu dit va tenir la iniciativa. Un home d’una trentena d’anys, alt, de cabells castanys i ulls clars em va fer passar a un salonet ple d’artilugis màgics. Em vaig fixar, especialemnt, en el mirall ovalat. Vostè dirà mademoiselle- Li vaig explicar el meu problema. Aleshores em va dir que em posés davant del mirall i vaig deixar escapar un crit quan vaig veure que dins meu tenia clavada una punxa, una punxa d’una rosa vermella. –Vet aquí la causa del seu dolor, mademoiselle. –Què he de fer per desempallegar-me d’aquesta molèstia? –L’únic que pot treure aquesta punxa és l’efecte contrari? –L’efecte contrari? –Sí, quan et regalin una rosa vermella sense punxes. – Va dir somrient amablement. –I si no em regalen cap rosa sense punxes?- -Sí que ho faran. I vaig marxar no sense donar-li les gràcies.

Comentaris

Francesc Mompó ha dit…
Molt dolç, però compte amb les roses sense espines que només tocar-les les roselles s'esfullen de seguida.
Una abraçada des del sud
Salut i Terra.
SM ha dit…
Molt tendre! Mai se sap que hi pot haver amagat darrera una rosa...

Entrades populars d'aquest blog

Platea: Moustache

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Gràcies