La capsa








He llençat la capsa al mar. Una capsa amb pany però sense clau. Allà he desat tots els records de gust amarg. Qualsevol dia la marea pot tornar-la a la superfície i es tornarà a obrir, sempre es pot tornar a obrir. Però jo l'he tancat, no vull mirar enrere seria com avançar per un carrer sense sortida. Aquells plors, aquelles cicatrius s'han esborrat i avui són somriures i pell nova, com la serp que muda constantment el seu vestit. No cal lamentar-se: tot el que s'esdevingué ja forma part de l'ahir. El meu bagul guarda dins seu els tresors més preuats, i desa dins la capsa aquells que són sobrers. Diuen que tot té un sentit, i al llarg dels anys, aquells records amargs m'han convertit en el que sóc. I ara torno a aprendre a caminar a poc a poc cercant un nou rumb, encara que revisqui nous records amargs, aquests esdevindran literatura i allà moriran.

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
no és tan fàcil com sembla desfer-se de la capsa. Potser és millor aprendre a conviure-hi sense prendre mal

Entrades populars d'aquest blog

Platea: Moustache

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Gràcies