Ser o no ser escriptor/a

Fa pocs dies vaig tenir una conversa cibernètica amb el Llibreter sobre ser o no ser escriptor. Tot va començar quan li vaig comentar que tinc un projecte de llibre de relats al calaix. I aleshores jo em vaig anomenar escriptora, i ell em va contestar que aquesta nomenclatura era molt seriosa. Bé, a partir d'això m'ha vingut aquesta reflexió, realment un a un mateix es pot anomenar escriptor? Bé, segurament el Llibreter té raó que aquesta és una paraula que cal prendre en consideració. Però llavors em pregunto què és el que permet a un ésser denominar-se amb aquest adjectiu que esdevé un ofici. Per a mi escriure ha estat i és el meu segon ofici. Quan era petita vaig encetar el camí amb el bolígraf i un mar de papers blancs que eren el meu refugi del meu alter ego. Aquell que només deixava sortir entre línies. També m'encantava fabular realitats ideals i idealitzades. Durant un temps vaig dubtar que el meu camí fos la creació literària, pensava que aquell rumb no tenia sentit. Però dins meu tinc alguna cosa que m'empeny a escriure; i sobretot quan llegeixo, veig pel·lícules, obres de teatre, carrers, gent. I en definitiva, quan visc és quan em vénen un munt d'idees; que després tinc feina a seleccionar i reorganitzar fins que alguna d'elles esdevé un conte, un article o una peça teatral. Jo fins llavors m'anomenava aprenent d'escriptora, fins que Alfons Navarret, la primera persona que em va obrir les portes per mostrar allò que tenia al calaix, amb la revista virtual Literària em va batejar com a escritpora. Aleshores em va semblar que aquella nomenclatura era massa gran per a mi, però amb el temps, i sobretot des que vaig crear aquest bloc crec que modestament em puc considerar escriptora, gràcies especialment als lectors i les lectores que cada dia llegiu les meves creacions literàries.