Podria dir moltes coses sobre la personalitat de Carles Riba i la seva gran tasca cultural, però crec que aquest poema de les Elegies de Bierville il·lustrarà una part del llegat que ha deixat en la literatura catalana:
IV
Pura en la solitud i en l'hora lenta, una dona
fa lliscà', amb moviment d'arbre o de crit amorós,
al llarg dolç dels braços alçats, la túnica. Mentre
brilla ja el tors secret, resta captiva en el lli,
dalt, la testa. Un instant o dos. Ah! ¿són prou perquè es trenqui
foscament el lligam entre la bella i aquest
tímid juny que d'ella, nua dins l'ona, esperava
joia i impuls fluvial per a perfer-se? ¿Han estat
prou, que tu, imponderable cosa d'or i mirada,
testa, flor dreta, en surts vaga -i talment reguardant,
ara, els no-res del silenci que eren adés venturosos
còmplices? Un cucut canta de sobte, innocent.
Ella somriu. La sang juvenil del món torna a córrer,
salta, brusca, amb el salt de la magnífica, i va
temps avall, cap a sols més madurs -i ella neda, oh ritme!
cap a l'estiu excessiu- ella i els déus i els meus ulls!
3 comentaris:
Roser, em podràs perdonar que no t'hagi avisat? Les presses són males companyes i vam decidir a l'últim moment d'intentar convidar més gent a l'homenatge. No pensàvem que en juliol i amb un personatge que du l'etiqueta de difícil, el resultat fos aquest, la veritat.
Gràcies!
Víctor, estàs perdonat. Aquests homenatges a escriptors catalans a través de la xarxa són una bona iniciativa.
Gràcies a tu!
Ai, els somriures...
Gràcies per recordar Riba!
Publica un comentari a l'entrada