121è Joc literari Tens un racó dalt del món

-












Damunt les restes d'unes escales, jeu adormit i immòbil. Sempre havia jugat a pujar i baixar d'aquells graons amb els seus germans. Havia viatjat damunt de les teulades d'altres ciutats, no podia parar mai quiet, havia de conèixer llocs nous. Però tenia en el seu record, aquell indret on havia deixat la seva infantesa. Aleshores va desfer el camí i va tornar allà. Es va quedar molt sobtat quan veié que estava tan destrossat. Volgué enfilar-s'hi d'un salt però l'alçada era considerable, i allà semblava que les seves potes no podien arribar-hi. Estava a punt de desistir, quan la llum del sol li mostrà una altra ruta, per on podia accedir-hi. Estava tan cansat que va deixar caure les seves set vides en un son profund damunt d'aquell llit desgastat.

Comentaris

  1. Unknown13 d’agost del 2009, a les 6:04

    Preciós conte cruel...
    Per alguna raó ue desconec no eres a la meva llista de blogaires i blocaires de la LCL. Ho sneto.
    He afegit l'enllàs.
    Cuida't

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació