El Debat literari: L'escriptor en la forma o la forma en l'escriptor?

-







A propòsit de la lectura El futur de la imaginació de Harold Bloom cito el següent fragment:

"Hem de tornar a la idea del geni individual, a la forma en l'escriptor més que no pas a l'escriptor en la forma. La imaginació literària i els tipus de narrativa només existiran en la mesura que s'encarni en possibles escriptors i obres."

La reflexió:

Què en penses: estàs d'acord amb aquesta afirmació? Creus que és bo focalitzar l'historicisme literari en un únic escriptor?

Comentaris

  1. Salvador Macip7 d’agost del 2009, a les 11:10

    Trobo que la figura del geni és contraproduent. Es basa massa sovint en factors extraliteraris, per molt que pensem que no, i té l'inconvenient que dóna poder absolut al destinatari. Quan un arriba a l'estatus geni tendeix a pensar que tot el que fa és impecable i que ningú li pot esmenar res, i això no és bo pel lector.

    ResponElimina
  2. Roser Caño Valls7 d’agost del 2009, a les 11:53

    Hola SM! Moltes gràcies per la teva aportació a aquesta nova secció!

    Salutacions ben cordials.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació