S'obren les portes del Tívoli. Traspasso la zona de platea i començo a olorar aquell perfum de la sala que m'hipnotitza. Cerco la meva butaca com un ritual inevitable, i quan la trobo, m'assec, palpant el sensual tacte del "vellut" vermell. A poc a poc, les llums es van apagant, i s'escolta el silenci: shhhh! Aleshores només el teló em separa de l'escenari ... Sigui un espectacle de dansa sense paraules, sigui teatre de text, allà rere aquell teló gegant es teixeixen milers d'històries còmiques o tràgiques, però al capdavall teatre. Quan s'inicia la funció em submmergeixo en una catarsi. Això és amor: amor al teatre; al soroll dels aplaudiments del públic; a les salutacions dels actors o ballarins abans de caure el teló, etc. Quan aquest cau, s'acaba la màgia, i és llavors quan aquella dramatúrgia esdevé un record inesborrable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada