Quina imatge teniu dels balls i ballarins de claqué? Ben segur que encara l'associeu a Gene Kelly, Fred Astaire, doncs malgrat que eren bons ballarins, tot això ha canviat molt. Ahir vaig anar al Teatre Goya que està situat a prop de la plaça Universitat. La nit de dimarts el teatre estava d'estrena. Sota el títol de Camut els intèrprets: Toni Español, Nestor Busquets, Rafael Méndez, Lluís Méndez, Guillem Alonso, Jep Meléndez i Sharon Lavi van idear un espectacle on combinaven música de tambors africans amb balls de claqué. I no podem bandejar l'espectacle de ball damunt de la sorra de Guillem Alonso, que aquest cop oferia tocs humorístics i també seguia els ritmes de les selves africanes. I això no és tot, sinó que a més de ser un espectacle innovador també era interactiu, és a dir, els músics i ballarins feien participar als espectadors picant de mans seguint el ritme. La veritat és que fou una vetllada inoblidable, que a més a més de ser un espectacle original ens ensenya que el ritme no entén ni de races ni de països. És a dir, el ritme uneix a les persones vinguin d'on vinguin. Felicito des d'aquest espai de literatura i cultura als organitzadors de Camut, perquè ofereixen a Barcelona un exemple de respecte per la cultura africana a través dels balls de claqué.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada