Avui es compleixen 20 anys de la caiguda del mur de Berlín. Llavors jo en tenia 14, i paral·lelament vaig construir un mur al meu voltant... D'un temps ençà aquella paret de ciment, va caure, i aleshores es va trencar el meu aïllament; totes les amargors es van convertir i s'han convertit en runes, i ara formo part del món. Potser hi ha gent que pensi que aquella data no és prou significativa; o que les coses no han avançat gaire; o que encara hi ha molts murs visibles i invisibles que ens separen en molts aspectes; però aquell gest va suposar la fi d'una etapa, i un inici d'un nou cicle vital per a l'Arlequí des de l'instant en què vaig decidir tirar-lo a terra. Aquell rampell de rebel·lia contra el meu jo més poruc, va deixar enrere, per sempre, l'espectadora, llençant-me al trajecte vital on jo esdevinc una de les protagonistes amb veu pròpia.
1 comentari:
un acte de valentia probablement de més transcendència que un mur, ara totalment fagocitat pel show bussiness :) ser protagonista de la pròpia història sempre és molt millor, felicitats :)
Publica un comentari a l'entrada