diumenge, 8 de novembre del 2009

Platea: Una comèdia espanyola de Yasmina Reza











Us heu preguntat mai que sent un/a actor/actriu? Heu arribat a imaginar-vos què s'hi amaga entre bambalines? Sílvia Munt dirigeix, magníficament, Una comèdia espanyola de Yasmina Reza al TNC. Cinc personatges representen "una comèdia espanyola", i dins d'aquesta dues de les actrius representen dues obres més, una d'elles L'Oncle Vània de Txèjov. Doncs sí, és un exemple de teatre dins el teatre, dins el teatre. Però aquesta obra té la seva originalitat, perquè no és la típica obra que mostra simplement les dues cares de l'escena, sinó que els actors es treuen el seu vestit, i ens parlen del seu ofici, és a dir, parlen del món del teatre des de la seva perspectiva, perquè de fet els actors i actrius són els que construeixen l'obra. En aquesta barreja de personatges i de recursos metaliteraris s'explicava una història: una dona amargada casada amb un home anul·lat i endinsat en l'alcohol, una actriu bonica i d'èxit, plena d'inseguretats que somniava fer papers que mai li donaven, i la mare de les dues noies que es tornava a enamorar d'un home vidu. Aquesta era la trama principal, i dins d'aquesta, una de les actrius assajava una obra d'un tal Mendelson, i l'altra feia el paper de Sònia de l'Oncle Vània de Txèjov. I enmig de tot aquest muntatge, els actors i actrius expressaven les seves opinions sobre el seu món, un món ple d'inseguretats, de pors, i on cadascú té una perspectiva particular sobre l'art. És a dir, que érem dins un espectacle on l'eix principal era el teatre, el teatre en si i els seus integrants: els personatges encarnats pels artistes. I no podem deixar de banda la sensacional posada en escena d'aquesta obra: un teatre d'assaig, i una pantalla a través de la qual podíem veure alguns dels mònolegs dels actors/personatges. Una de les frases emeses pel personatge del Ramon Madaula: "quan algú es dedica al món de l'art, si busca seduir ja l'ha espifiat". Un exemple d'una obra metateatral que no cau en els tòpics, sinó que va més enllà, pot agradar o no, però no deixa indiferent a ningú. La gent surt del TNC parlant de teatre.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

prou interessant, tot i que, potser massa endogàmic, el teatre ja ho té això ... ara que, ben mirat, la vida també és teatre :) gràcies per l'apunt :)

Roser Caño Valls ha dit...

Hola Clidice! No és endogàmic en aquest cas. El tema metateatral és un clàssic, només que aquí l'enfocament és força original.
Gràcies a tu per la fidelitat al bloc :)

Jordi Cirach ha dit...

Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje

Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα