S'escolta la remor imparable dels milions de granets que cauen. Enmig d'aquella marea marronosa, se'n van els dies viscuts que demà es convertiran en els nostres records, aquells que desem a les golfes. Qui pot aturar-ho? Sovint ens preguntem perquè els instants feliços són tan efímers i paradoxalment, perquè aquells moments tacats per la tristor duren una eternitat. Acceptem, a desgrat, el pas de Keratos pel nostre camí, però ningú ens llevarà mai ni les alegries ni els plors que ens fan créixer dia a dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada