Joan Brossa: Què et suggereix...


















aquest poema visual?

Comentaris

Jesús M. Tibau ha dit…
un tòpic sobre les relacions de parella i la retallada de llibertats?
29 de desembre de 2009 a les 8:42
Clidice ha dit…
hi ha tantes coses boniques que amaguen terribles paranys! sortosament la meva esclavitud no passa per aquesta :)
29 de desembre de 2009 a les 10:31
Helena Bonals ha dit…
El materialisme té una part de presó, però la negació del món material és pròpia dels bojos.

Per un cantó la joia, l'ornament, el volar, l'art; per l'altre el tocar de peus a terra de la manera més evident i realista. Les dues coses entrelligades.
29 de desembre de 2009 a les 19:07
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Imatge
Imatge presa de la xarxa

Rengleres de soldats pacífics vigilen el llac. Incomptables éssers diminuts viatgen seguint el corrent. Des dalt del cim de la muntanya amb la neu fosa, se sent l'eco que xiuxiueja amoretes a l'aigua dolça sota els raigs d'or del déu Apol·lo. I de puntetes, de puntetes arriba ja la Primavera esperant que li obrim les finestres.
Més informació

Platea: Moustache

Imatge
Aquests dies el Paral·lel està ple d'ofertes de teatre musical, Scaramouche de Dagoll Dagom, i ara també Moustache al Teatre Apolo. Aquesta darrera és una obra escrita per Coco Comín, és una història que se situa a la ciutat de Londres del 1910, i el protagonista és un "clown" que treballa en un espectacle. Al voltant de la història del "clown" que no explicaré, hi ha un seguici de ballarins i ballarines de claqué i cantants. Diferents coreografies multiculturals, que combinen l'humor i la bona música amb instants dramàtics. Potser pot semblar d'entrada una obra absurda, sense sentit, però és qüestió de seguir la història del "clown" al llarg dels dos actes per copsar-ne el sentit. Recomano aquesta obra per aquells amants dels musicals, amb dansa i música, i també per aquells qui estimen el teatre de text.
Més informació

Gràcies

Imatge
Des de divendres, tenia pendent escriure un post en homenatge a Carles Capdevila. Divendres passat, estava mirant les xarxes socials com Facebook, i twitter. Quan vaig assabentar-me de la mort de'n Carles Capdevila, el cor se'm va encongir, i el meu pensament deia: "no, no pot ser!".I és que malgrat que era sabut que estava malalt perquè ell mateix ho havia dit, en els seus darrers escrits, i aparicions sempre va transmetre una vitalitat, humanitat i alegria encomanadisses, que feien pensar que s'estava curant de la malaltia. Maleït, càncer, maleït!  Tot i que no el coneixia personalment,  he llegit molts dels seus articles, i  he seguit els seus consells per a pares, mares i mestres a Eduqueu les criatures. És una de les persones, que essent periodista actiu, va entendre que l'educació no només és l'escola, o els pares i mares, sinó que és tot això i també, la societat. És per això, que fa tant de mal la seva pèrdua, que sap tant de greu que el càncer l…
Més informació