Ningú sap perquè però al món hi ha botxins, gent que fa servir el puny per colpejar, i/o les paraules per punxar als altres. De vegades esdevens la víctima, com si fos el joc de la ruleta russa, i aprens a rebre els cops amb resignació i amb l'únic consol que et queda: el refugi dels llibres i d'escriure, de fabular realitats meravelloses. Jo era la closca de cargol, l'eruga que no volia ser crisàlida, la noia de vidre..., fins que el Déu Kronos ha anat tancat totes i cadascuna de les cicatrius. Ara mateix, llenço milions de globus de colors que s'enlairen amunt, i arriben al cel, allà on tot neix i tot mor.
1 comentari:
val la pena aprendre a ignorar aquells o aquelles que no poden sobreviure sense fer mal a algú. Ells mai tindran globus de color.
Publica un comentari a l'entrada