Joies lingüístiques: Perdre el tren

-



















Avui us parlaré d'una altra de les joies lingüístiques que podem trobar en la nostra llengua. Es tracta de l'expressió perdre el tren. Aquesta expressió té dos sentits, un de literal i un de figurat. Vet aquí la gràcia del llenguatge, els dobles sentits. En el primer dels sentits és obvi que perdre el tren és quan un home o una dona veuen com es tanquen les portes dels vagons i córrer ja no serveix de res. Una circumstància que cal prendre's amb filosofia, perquè podem seure, llegir i esperar al proper tren.

Pel que fa al segon sentit, perdre el tren significa que un home o una dona ha deixat escapar, deliberadament o no, una oportunitat i s'han tancat les portes, metafòricament, és clar. En aquest cas, l'actitud de seure, llegir i esperar no sempre resulta, perquè de vegades les oportunitats passen un cop. És clar que hi ha casos en què perdre el tren no ha de suposar un drama sinó un fet positiu.

La nostra llengua té moltíssimes joies lingüístiques amb les quals aprenem la riquesa i la immensitat a l'hora d'emprar aquestes expressions en el seu sentit més adequat a cada context.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació