Diem adéu
a Miguel Delibes que avui ens ha deixat amb un fragment d'una de les novel·les més conegudes, El camino:
Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Els darrers anys m'ha donat la sensació que aqui a Catalunya havíem oblidat aquest gran escriptor (i persona).
ResponEliminaNo he trobat a les lletres catalanes un autor comparable, potser Mercè Rodoreda, però ella fou només urbana.
Delibes, en canvi, va recollir la inmensa sensibilitat, coneixement i enyor per un món que agonitza. Un món defugit per la majoria dels nostres autors.
I tot, amb un llenguatge que flueix riquíssim, amb la màxima senzillesa.
Adiós, Miguel. Adiós, Daniel el Mochuelo, espero que ahora juegues en tu río de cangrejos.
Hola Annette! Respecto la teva opinió però crec que els autors no es poden comparar, cadascun té la seva veu i el seu estil. Aquí a Catalunya hi ha molts escriptors que han deixat grans obres.
ResponEliminaSalutacions cordials.
Hola Arlequí, amb tots els respectes, crec que no has entès el que volia dir, o potser jo no m'he explicat prou bé.
ResponEliminaNo m'estava referint a la "qualitat de l'escriptura" si no al món, a l'imaginari de l'escriptor, un món que jo trobo a faltar en la literatura catalana.
Els grans escriptors catalans del segle XX, en general, han centrat el seu imaginari en el mon urbà, i han fugit del món natural i/o rural com quelcom anacrònic. No he trobat, almenys entre els autors que he llegit (no he llegit a Jesus Montcada), una mirada comparable, que destil·li al mateix temps tendresa, coneixement profund, una certa nostàlgia no exempta de denúncia o cruesa, tot això amb un llenguatge magistral.
El cas de Mercè Rodoreda. Per mi és el millor escriptor català del segle XX, els seus llibres són una meravella, però el seu discurs és plenament urbà.
En la nostra literatura sembla que només vulguem mirar cap a la ciutat, cap a l'urbà, com a font de tots els progressos i virtuts, i hem deixat totalment de banda a la natura.
Hola Annette! T'he entès perfectament què has volgut dir. Sí que hi ha escriptors en la literatura catalana que s'han centrat en el món urbà per exemple Joaquim Ruyra, Víctor Català i te'n podria dir molts més. Cada literatura té les seves particularitats, considero que cadascuna i dins d'ella cada autor/a té les seves qualitats literàries.
ResponEliminaSalutacions cordials.