Elegia no escrita







Com puc expressar en paraules allò que em posa els pèls de punta? Ahir vaig tenir la visió d'un ésser indefens i vulnerable a les portes del camí sense retorn. I en un instant tot esdevenia un no res. Pràcticament inconscient, pràcticament mut. Sang de la meva sang, 95 anys a l'esquena i ara resta sol esperant el son etern. Com puc trobar la manera de compartir el què sento?
Sempre m'ha costat acceptar la mort, és com si de sobte aquell ésser vestit de negre truqués a la porta d'aquells que s'enduú i el seu pas no esdevingués desapercebut. Què podem fer davant d'això? Res, esperar, esperar que aquell individu indefens, que encara lluita per sobreviure, descansi i en pau.

Comentaris

Mercè ha dit…
Em passa el mateix. Em costa acceptar la mort i quan la tinc a prop (un amic, familiar, conegut) em ve una angúnia insuportable i una mena de vertigen difícil de pair.
Molts ànims per a aquest dur moment.

Entrades populars d'aquest blog

Paisatges literaris: Xiuxiueigs

Platea: Moustache

Gràcies