Perdre's en aquest laberint d'arbres amb camins d'aigues dolçes. Deixar-se seduir per l'aroma oxigenat i oblidar sombrívolament on anem i qui som. Seguir el rastre dels peixos sense preguntar-se perquè. Oblidar el tic-tac, i escoltar el remoreig del llenguatge del bosc barrejat amb milers de silencis que mai podrem esbrinar. Oh! misteri, oh! instant irrepetible. No hi ha res, ni ningú que em pugui allunyar d'aquest exili. I quan iniciï el camí de retorn ja tindré recança d'allò que hauré deixat enrere i que mai podré fer meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada