Quan em miro a l'espill, sempre em trobo amb la nena que hi ha a l'altra cantó. Ahir era una criatura, plena de pors, silencis i cicatrius que s'havien de tancar. Avui aquella nena ja no calla, i s'enfronta al monstre de la por.
Diuen que amb la primavera la natura reneix, els éssers humans també renaixem amb el pas dels anys, mudem la pell com les serps, i tornem a començar el camí cap a una porta desconeguda. Sempre dubtem de si el camí que encetem serà un camí de roses plenes d'espines. Per si de cas, caldrà portar un bon calçat per passejar-hi pel damunt. I no oblidem de tancar les golfes, aquelles on desem totes les nostres fotografies en blanc i negre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada