Avui he tornat a fer una visita a les golfes, potser serà la darrera, jo sé què no.
De cop, ja no m'ha calgut obrir el bagul. M'he topat amb el mirall de marc daurat m'he trobat amb el jo que fins ara tenia adormit, com aquella poncella que ha de convertir-se en flor. Finalment, he llençat per la finestra els records amargs i la meva pell ha mudat com si fos una serp. Torno a ser jo sense ser aquella nena esporuguida que vivia dins d'una bombolla de vidre que he trencat sense miraments. He tancat la porta de les golfes una altra vegada. S'ha acabat mirar enrere, no vull ser un altre Orfeu.
2 comentaris:
Les golfes són la màquina del temps que alimenta la memòria.
Quan entrem, les regles del joc ja estan marcades.
Gràcies Rafel per les teves paraules.
Publica un comentari a l'entrada