Els dies s'escolen davant dels meus ulls. Intento aturar un segon, que ja forma part del passat. Tan de bo pogués véncer Kronos, aquella divinitat que no ens deixa de petja, esdevenint la nostra ombra. Flors que esclaten davant dels primers dies de primavera mostrant la seva bellesa seductora i només accessible per a les papallones i les abelles. Arranquem a despit fulls dels calendaris, i els instants efímers viscuts ara ja són fotografies que afegim al nostre àlbum vital, aquell que ningú no esborrarà mai ni tan sols les ones. I una veu en off em diu: no miris enrere, no miris, enrere.
2 comentaris:
Quina coincidència. També hui he escrit un post amb el tema del temps. Passa tan inexorablement!
La primavera té això Calpurni, ens fa reflexionar a tots en l'inexorable pas del temps.
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada