Potser visc dins una quimera, potser aquests instants de felicitat seran com aquelles estrelles fugaces que s'esdevenen de tant en tant. Sóc en una barca i el riu em transporta corrent enllà, sentint la remor de l'aigua dolça dins meu i no puc parar de sentir aquest pessigolleix i aquella deixa escapar somriures davant de l'espill que no gosava mirar tement que la meva vida fos un mirall trencat. I és que després de períodes de llàgrimes i de camins plens d'espines, he arribat al riu vital que em mostra un munt de meravelles, mai mancades de perills ni de futures tristeses. Però ara, ara totes les cicatrius ja no hi són, he mudat la pell i sóc als inicis d'un nou cicle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada