Ves al contingut principal

El Qüestionari: David Jiménez Cot




















1.Quin va ser el llibre que et va fer entrar en el món de la literatura?

És una mica difícil i alhora insòlit prendre un únic llibre com a referent de la meva entrada en el món de la literatura. De fet, de petit, no era gaire bon lector; i recordo que una de les tasques que més detestava era la lectura.

D’adolescent, em va marcar molt Ausiàs March, poeta que m’influencià molt en les meves primeres poesies més innocents. De fet, va ser amb un poema d’influència marchiana que vaig encisar el meu primer amor als 15 anys. Era una noia de la classe que sempre em donava carbasses i que, avui –coses de l’atzar o potser perquè es va cansar de la meva insistència–, continua essent la meva parella.

Més endavant, en un intent de fer un pas més enllà i escriure amb més rigor i seriositat, em van marcar molt autors com Juan Ramon Jiménez, Carner (amb els seus Fruits saborosos) i, sobretot, Miquel Martí i Pol (amb poemaris com Llibre de les solituds) i Carles Duarte i Montserrat. Recordo també una novel·la genial que em va captivar i em va conduir als primers temptejos cap a la narrativa: Els llops de la lluna roja, de Josep-Francesc Delgado i Mercader.

2.Quan et vas adonar que t’agradava escriure?

Ja des de petit, a partir dels cinc o sis anys, començava a manifestar un potencial imaginatiu precoç i una forta tendència a canalitzar-ho a través de la creativitat en diferents vessants. Al principi en el jocs, després en les manualitats, seguidament en els dibuixos, més tard en la música i, en darrer lloc, l’embruix i la follia insinuant dels mots.

Cada paraula, per a mi, era –i és encara avui– un lil·liputenc univers excepcional, una integritat complexa d’una gran càrrega semàntica, suggestiva, rítmica i melòdica. I no vaig trigar gaire a descobrir que, independentment del seu significat primer, cadascuna traspuava altres cosmos més llunyans: connotacions ignotes que provenen del símil entre la interpretació del món i la interiorització del residu de tot allò que el fa ressonar. Em meravellava la seva capacitat d’unió per formar nous enunciats i cada frase, cada expressió, o fins i tot el silenci, em seduïen de manera inevitable.

Aquesta mena d’harmonia laberíntica, finalment, es transformà en una passió que em captivà en la seva enteresa i que, definitivament, aflorà de forma literària per primer cop als meus 12 anys, quan vaig assajar l’intent d’escriure el primers versos que vaig dedicar a la meva germana gran en un moment difícil. D’aleshores ençà, escriure ha esdevingut una necessitat implacable per sobreviure i per entendre millor el món i recercar-m’hi. Escriure i viure: d’aquí en va sorgir un nou mot d’un gran poeta i amic, Ponç Pons, que defineix a la perfecció el vincle que sento per l’escriptura: “escriviure”.

El meu pare també ha estat una gran influència, ja que també escriu versos de tant en tant.

3.Creus que és cert allò que deia Picasso: “la inspiració es troba treballant”?
Crec que, en part, sí. Escriure, quan es transforma en una tasca freqüent, quan es transforma en una manera de veure i viure el món, fa que adquireixis certes habilitats que a poc a poc s’eduquen i es converteixen en un hàbit a través de l’experiència. Abans, sempre m’asseia davant d’un paper en blanc i esperava que em baixés la inspiració. Podia passar-m’hi hores i hores per acabar sempre allà mateix: amb un full impecablement blanc i una ment enterbolida.

Amb el temps, però, tot això ha canviat. Sempre vaig amb una llibreteta en mà on hi anoto idees que em vénen al cap. Aleshores, hi reflexiono durant un temps, sense pressa (poden ser unes hores, uns dies, un més...) A partir d’aquí, com que ja sé de què parlaré i com ho transmetré, simplement m’assec a l’escriptori i em poso a treballar. La inspiració en el meu cas, doncs, potser sí que m’agafa treballant, com Picasso deia. No obstant això, sempre hi ha un procés de reflexió prèvia i un segon procés, posterior, d’esporga i brunyiment cada cop que acabo una composició.


4.Quin autor de la literatura clàssica t’ha marcat més?

N’hi ha molts, afortunadament. Dels clàssics grecollatins (aprofitant que sóc un híbrid de filologia clàssica i catalana) m’han marcat autors com Homer (L’Odissea), Hesíode (Teogonia), les tragèdies de Sòfocles, la poesia de Safo, Catul, Virgili (L’Eneida) i, en especial, Ovidi (Les metamorfosis, les Tristes i Els amors).

Valoro molt la literatura que és capaç de reflectir el patetisme de certs personatges indulgents que sempre acaben patint la seva pròpia follia, que no és res més que el reflex d’una societat estigmatitzada que fa evolucionar el comportament i la conducta d’aquests personatges. Autors com Goethe (Faust), Òscar Wilde (El retrat de Dorian Gray), Stevenson (Dr. Jekyll i Mr. Hyde), Allan Poe, Alas Clarín (La regenta), Narcís Oller (L’escanyapobres), Espriu (Laia), Rodorerda (La plaça del diamant)...

Els autors “clàssics” de la poesia catalana que més m’han marcat i encara em marquen són Estellés, Martí i Pol, Carner, Riba, Màrius Sampere, Jordi Julià i Garriga, Jordi Valls i Pou, Carles Duarte i Lluís Calvo.

I en la narrativa infantil: Rodolfo del Hoyo, sense cap mena de dubte.


5.Digues una cita literària.

"En la música és probablement on l'ànima s'apropa més al gran fi pel qual lluita quan se sent inspirada pel sentiment poètic: la creació de la bellesa sobrenatural".

(Edgar Allan Poe)


Comentaris