La porta de la felicitat

-





















Felicitat és una paraula que sembla una utopia. Felicitat podria ser un somni, un oasi...
Existeix una porta, no és una porta sense sortida és clar, en el moment d'entrar pots tornar al món de les tenebres i de la tristesa. Però ai, quan la descobreixes, i la descobreixes per casualitat, quan creies que aquest "locus amoenus" no existia, i només podia ser una invenció narrativa. He obert aquesta porta, i he tancat per fi amb clau el meu passat, llençant aquesta clau al mar, allà on mai ningú la pugui recuperar mai. Sé que tornaré a caminar per senders plens d'espines, camins sense ponts, però em tornaré a aixecar i tornaré a obrir una nova porta de la felicitat. Una entrada efímera però que esdevé un gaudi indescriptible però inesborrable. Bevinguts a la meva utopia, al meu somni, al meu oasi...

Comentaris

  1. nickmazziu22 d’abril del 2010, a les 8:44

    Com sempre, t'has eixit en aquest!Ets una creadora de camins de somnis. Ningú t'aturarà, esdevenint la nova llum que fa fisura a l'ombra dels malsons de les persones, energia vital que ens omple sinèrgicament en el Món de Gaia de Lovelock.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Música i literatura: Els amants de Vicent Andrés Estellés

-
Imatge
Vicent Andrés Estellés va escriure el poema "Els amants" que més tard Ovidi Montllor va convertir en una cançó d'amor. El poema comença citant un dels grans poetes de la literatura medieval, Ausiàs March: La carn vol la carn. A aquesta citació li segueix un vers que esdevé una mena de tornada de tot el poema: No hi havia a València dos amants com nosaltres. Des dels primers versos Vicent Andrés Estellés descriu un amor carnal i real i el compara amb l'amor ideal de Petrarca, de López Picó, Carles Riba o Bécquer. És a dir, pren un tema clàssic de la literatura universal: l'amor ideal i/o espiritual i el contraposa a l'amor carnal, un amor que ell descriu en aquests versos: El nostre amor és un amor brusc i salvatge,/ i tenim l'enyorança amarga de la terra,/ d'anar a rebolcons entre besos i arraps. I d'una bella manera el poeta juga amb aquests dos tipus d'amor, l'espiritual i el carnal. I en el darrer vers, és quan el poeta ens confessa
Més informació

El poema del mes: Cambra de Tardor"

-
Imatge
  Donem la benvinguda al mes de novembre amb el poema del mes, "Cambra de tardor" de Gabriel Ferrater. Cambra de la tardor  La persiana, no del tot tancada, com un esglai que es reté de caure a terra, no ens separa de l’aire. Mira, s’obren trenta-set horitzons rectes i prims, però el cor els oblida. Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma. Que lent el món, que lent el món, que lenta la pena per les hores que se’n van de pressa. Digues, te’n recordaràs d’aquesta cambra? «Me l’estimo molt. Aquelles veus d’obrers ― Què són?» Paletes: manca una casa a la mançana. «Canten, i avui no els sento. Criden, riuen, i avui que callen em fa estrany». Que lentes les fulles roges de les veus, que incertes quan vénen a colgar-nos. Adormides, les fulles dels meus besos van colgant els recers del teu cos, i mentre oblides les fulles altes de l’estiu, els dies oberts i sense besos, ben al fons el cos recorda: encara tens la pell mig del sol, mig d
Més informació