A l'edat de set anys, vaig començar l'aventura d'escriure inventant-me ficcions narratives i sense pensar-m'ho vaig triar la llengua, la meva llengua materna: el català. No és cap secret que quan algú decideix escriure en una llengua minoritària, però no menor, no pensa en ser un escriptor de masses. En aquest cas, comparteixo allò que deia en Carles Riba: Llengua i pensament estan vinculats entre si. Quan escric històries, pensaments, idees, etc. necessito expressar-me en la llengua que he après des del bressol. Una llengua que des de Ramon Llull fins a Mercè Rodoreda, per citar dos exemples, ha construït una cultura: la cultura catalana. I sé que el fet d'aquesta tria pot significar perdre lectors i lectores potencials, però sé que si triés escriure en qualsevol altra llengua, no seria sincera amb els lectors i lectores que sí són potencials. Per tant, seguiré el meu camí literari amb humilitat, coratge i sense bandejar que la meva llengua materna és el mitjà que em permet arribar a vosaltres, quan em poso a teclejar sense descans.
1 comentari:
Els meus sentiments només els sé expresar amb la meva llengua materna, amb la que vaig començar a riure i a plorar. Quan m'espreso amb una altra llengua, mentalment faig una traducció simultània, i no és el mateix. El meu vocabularia és el què és i en el meu idioma. En el meu cas si escrivís en un idioma que no fos el català, no em semblaria que sóc jo. Al marge en el meu cas que no crec defraudar a ningú, però no em puc defraudar jo mateix...
Salut.
onatge
Publica un comentari a l'entrada