Ves al contingut principal

L'ombra de l'existencialisme








Ens sotgen angoixes, angoixes existencials. Vivim en un remolí, intentant aferrar-nos a un tros de soc anhelant ansiosament trepitjar terra i veure el sol. Tal vegada ens persegueix sovint l'ombra de l'existencialisme, i aleshores sento una veu que em xiuxiueja carpe diem, lletres que escric damunt la sorra...

Comentaris

Francesc Mompó ha dit…
Doncs ja només li queda el Locus Amoenus, senyoreta Valls.
Salut i Terra
Arlequí ha dit…
Tens raó, senyor Valls.

Salut i Terra
nickmazziu ha dit…
Cada cop més estem atrapats en viure el futur i amb l'arrepentiment del passat. Guardem i guardem, treballem pensant que la vida és per sempre, sense adonar-nos que el dia d'avui no el viurem demà, com altres cultures que pensem que no són tan "avançades" com la nostra.
Arlequí ha dit…
Gràcies per les teves paraules, Nico!
Arlequí ha dit…
Nico, jo no visc atrapada en el futur, tampoc tinc cap arrepentiment del passat, però sí que visc el present!
nickmazziu ha dit…
A mi de vegades em costa molt no pensar sobretot en el passat i no deixar de pensar en somnis pel futur. Ara potser començo a valorar els petits detalls del dia a dia i és veritat que un és més felíç.

gràcies Arlequí per les teves paraules! són grans reflexions