Hi ha éssers que s'amaguen rere els arbres, rere les roques allunyant-se dels espills. No gosava mirar l'altra noia. Sempre m'havien batejat com l'aneguet lleig, fins que em vaig convertir en cigne. I quan era l'aneguet no gosava parlar, no gosava acostar-me a ningú, i encara menys als nois que estimava o he estimat en un silenci mal dissimulat. De cop, tot allò ho he enterrat sota una terra estèril. I ara sóc davant del mirall intentant descobrir qui és l'altra, algú que poc a poc estic aprenent a conèixer i a estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada