Cras! s'ha trencat la bola de vidre en què m'havia tancat, per protegir la meva fragilitat davant d'aquelles nines masculines. De res serveixen els murs, perquè si vius clos mors. No vull morir, sóc viva i ben viva. Sento en la meva pell el carpe diem que van familiaritzar grecs i romàntics. És com si de cop tot allò que em fes por hagués desaparegut, ara sóc capaç de saltar qualsevol mur, deixant que l'atzar em porti per camins insospitats. No hi ha res com sentir la llibertat de ser, sense tèmer en el què passarà demà. Ara ja he après que no puc amagar-me perquè si m'amago em converteixo en un ésser aïllat. Si vius en societat has d'aprendre a viure no com una passatgera que es mira el món rere els vidres, sinó essent la protagonista d'allò que hom viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada