Procuro amagar els meus pensaments i anhels més pregons dins un bagul tancat amb pany i clau. Una clau que pot obrir qualsevol ésser humà, i zas! de cop tota jo sóc una radiografia que els altres poden llegir i aleshores sóc completament de cristall i temo que descobreixin allò que ni jo mateixa goso confessar-me: els meus somnis, somnis que potser sempre esdevindran ficció però que ja no seran només meus des del moment que la resta els han descobert. Ser o no ser transparent, hi ha cap fòrmula per convertir-se un/a mateix/a amb un ésser opac?
2 comentaris:
Fet el llenguatge, feta la mentida, de vegades necessària per la supervivència. És bonic tenir els teus secrets, però de tant en tant, potser alguns poden veure la llum per aconseguir l'essència de la teva felicitat.
Gràcies, són molt boniques aquestes paraules Nico!
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada