divendres, 21 de maig del 2010

Com un ocell
















Sóc com un ocell,
abandono el Nord i
miro endavant.

Volo cap el Sud i
ja res no podrà
aturar el meu rumb.

Només el cel
és testimoni
de llàgrimes,
somriures,
i amors mai
confessats.

3 comentaris:

zel ha dit...

Sempre endavant, buscant camins nous, això és bo, sava nova, bona vida!

Vida ha dit...

Els amors sempre s'han de confessar, encara que no siguin correspostos. És la única forma perquè puguin retornar d'alguna manera i no quedin encastats. Bon vol!

Roser Caño Valls ha dit...

Gràcies Zel.
Si he après alguna cosa Vida, és que
no m'he de penedir de res. Cadascú decideix si confessa o no els amors.
Gràcies.