Homenatge a Jesús Moncada: Fragments d'entrevistes a l'escriptor de Mequinensa

Avui es compleixen cinc anys de la mort de Jesús Moncada i la blogosfera li fa un homenatge. Aquest és un autor que he llegit poc, i és per això que la meva d'homenatjar-lo és posant fragments d'entrevistes que és la millor manera de conèixer-lo com a a autor i com a persona, i també que ens convida a llegir-lo.

—¿Cómo se explica el éxito obtenido por Camí de sirga?
—No me lo explico. Si pudiera hacerlo, segurament sabría cual es el misterio de hacer un libro. Yo siempre he hecho lo mismo: he escrito lo que quería de la mejor forma que he sabido.

(Rosa Piñol, La Vanguardia, 1989)

—¿Viure és escriure?
—Viure, entre altres coses, és escriure. Mentre escrius vius molt. És allò que deia Flaubert de "Madame Bovary c'est moi". Ets tu i tots els qui t'envolten. Per això físicament els meus personatges tenen poques característiques definides. Normalment deixo que el lector se'ls imagini.

—Botiguer i tenia biblioteca?
—A casa llegia el pare i llegia la mare. El meu pare no venia de raça de botiguers. A casa hi havia uns toms d'abans de la guerra que es titulaven Los grandes revolucionarios. Quan era petit vaig pintar bigots a tots els senyors que sortien retratats, quan vaig ser més gran, els vaig devorar. Ja pots veure que la meva formació política va ser precoç i no gaire d'acord amb els pressupòsits del franquisme.

(Assumpció Maresma: "Moncada contraataca", El Temps, 24 de febrer de 1992)

—Com és l'acte d'escriure, per a Jesús Moncada? Dolorós, plaent, o totes dues coses a l'hora?
—Totes dues coses a la vegada, però jo accepto aquesta part d'angoixa que té el fet d'escriure, justament perquè penso que val la pena si aconsegueixes després el resultat que tu volies. Jo sóc un escriptor que treballa lentament, que em costa de deixar anar un llibre i que, per tant, no sóc un escriptor prolífic. No sóc el clàssic escriptor d'un llibre l'any o dos... Jo publico un llibre cada quan surt, cada quan l'acabo, i si em costa dos anys doncs m'ha costat dos anys, i si me'n costa vint, me'n costa vint... I saps què passa? Per exemple, en els quatre anys que ha durat Estremida memòria, passa de tot: et passa de tot com a escriptor i el passa de tot com a persona i, és clar, aleshores no t'enfrontes cada dia amb el mateix esperit a l'hora de treballar, uns dies estàs més animat, d'altres no n'estàs tant... però jo sempre he cregut en la feina.

(Josep Bras: "Jesús Moncada, escriptor", Regió 7, 2 de gener de 1998)